El jutge interpreta i aplica la jurisprudència i, segons quin sigui el subjecte autor del delicte, pot tenir-hi més complicitat o ser més dur amb la sentència. No hi ha criteris purament objectius i depèn en gran part de la retòrica i la capacitat de persuasió de l’acusació o la defensa, un factor estretament vinculat a la capacitat econòmica de la part: hi ha innocents que ingressen a presó perquè simplement no disposen dels recursos per pagar bons advocats i, en conseqüència, per demostrar la seva veritat. Així podem constatar que la justícia no és per a tothom igual. Depèn del poder i la capacitat d’influència de la part.
En aquest sentit, la pressió dels poders fàctics (polítics, econòmics i mitjans de comunicació) pot condicionar la voluntat de fer justícia en els casos en què aquests estan implicats. I això queda palès a la triologia de Larsson. L’internament de la Salander, el cas Wennerstrom, el final de l’Erika a l’SMP i el linxament mediàtic al que són sotmesos tant en Blomkvist com la Salander manifesten que el cos policial i el sistema judicial per ells mateixos no tenen la suficient iniciativa per aprofundir, indagar i desemmascarar les injustícies.
Tot i això, gràcies als esforços d’aquells periodistes que actuen des de la responsabilitat social i dels hackers que investiguen al marge de la llei, en aquestes situacions hi ha un desenllaç just. Si deixem de banda aquells a qui els mou l’actitud de denúncia vers l’abús de poder i la inquietud per la consecució de la veritable justícia, i només contemplem els organismes oficials, de ben segur que queden moltes veritables injustícies per assenyalar.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario