Els negrers del segle XXI ( I també a Suècia)

L'any 1999 la neta i perfecta Suècia decideix que la seva legislació té una moral desfasada pel que fa a la regulació de la prostitució i del tràfic de dones. En aquest moment, s'impulsa i s'aprova una legislació més endurida que segons l'opinió sueca i estrangera revisa la errònia moral que regia la llei del país en justificació de l'ofici més antic del món. Periodistes de tot el món van ser enviats al país per a mostrar a la resta del món occidentalitzat l'exemple de l'evolució cap a la transparència i la netedat governamental en aquest àmbit. El govern suec va invertir una quantitat de fons econòmics per posar en marxa un programa d’inserció social per ajudar a les prostitutes que desitgessin sortir de la professió. A partir de la creació d’aquest programa, veiem que el 60 % de les prostitutes van aprofitar les ajudes governamentals per tal de poder sortir d’aquest món i refer una vida més o menys normal. Durant els anys següents, i després de l’èxit (tant intern com a la resta d’Europa) que va tenir la primera legislació, al 2002 Suècia va aprovar la legislació addicional que complementava la llei original sobre prostitució. Aquell any, la Llei de Prohibició del Tràfic Humà per al Propòsit d’Explotació Sexual va omplir alguns buits que hi havia a la legislació prèvia i va enfortir encara més les facultats del govern per perseguir la xarxa que rodeja i recolza la prostitució, com reclutadors, transportadors i amfitrions.
Tot i així, el que és evident és que, fins i tot en la perfecta societat sueca, existeix un cert sector de la societat que defensa l’existència de l’explotació sexual. Entenem que la majoria de persones que n’estan a favor és perquè n’extreu un benefici, com és el cas del pare de la Lisbeth Salander. Per una banda trobem aquells que extreuen un benefici sexual, els clients -els entrevistats pel periodista assassinat de la revista Millenium i posteriorment investigats per en Michael Blomkvist-; i, per l’altra, els que extreuen beneficis de caire econòmic, com ho són les màfies i els proxenetes -com el pare de la Lisbeth-, les madammes*, els amos dels bordells i algunes associacions, entre d’altres.

Els benefactors sexuals: Els clients
Els clients són aquelles persones que consumeixen la prostitució ja sigui femenina o infantil independentment de si aquesta és voluntària o obligada. Aquests l’únic que busquen és satisfer els seus desitjos, beneficis sexuals, encara que això comporti haver de pagar per ells i fer augmentar l’explotació sexual.
Cal remarcar que els clients i la demanda que provoquen són una de les causes principals per les quals existeix aquesta explotació; i la propagació d’aquesta demanda, que encara la incentiva a augmentar més, causa la caiguda de moltes altres persones en aquest mercat, transformant-la en un problema mundial.
Els clients però, tot i ser els demandants d’aquesta prostitució, defensen que simplement paguen per un servei, així com qualsevol altre a la seva disposició. Que aquest violi o no els drets humans no influeix en la seva forma de justificar-se i d’actuar.

Benefactors econòmics
Els benefactors econòmics són les altres persones que n’extreuen beneficis d’aquesta explotació. En aquest cas, però, els beneficis que n’obtenen, a diferència dels clients, són econòmics, com el seu nom indica.
La figura de la dona o la de l’infant que manté relacions sexuals no és la que origina l’existència d’aquest tipus d’esclavitud, ja que les persones que se’n beneficien lucrativament seran les que les compraran, contra la seva voluntat, per realitzar aquests actes.
D’aquesta manera, les dones i infants passaran a convertir-se en simples titelles d’aquest mercat i seran els seus compradors, els benefactors d’aquesta explotació, els que a partir d’aquest moment decidiran sobre el futur d’aquestes persones.
Aquests, per obtenir beneficis econòmics, no només exploten el cos de la prostituta, sinó que també la seva dignitat. A una explotada sexual, l’esclava d’un proxeneta, se li restringeixen molts dels drets que té com a persona, i el fet d’obligar-la i exposar-la a estar sota les seves ordres, fereix també la moral d’aquesta fent-li creure que ella és inferior a la resta.
Els dominadors no només pretenen aconseguir beneficis, sinó que també busquen saldar, per mitjà del treball de les persones explotades, el deute produït pel desplaçament a l’estranger d’aquestes. Això farà que un cop s’hagi liquidat el deute, la compravenda es torni a dur a terme, entre diferents proxenetes, per evitar la possible revelació de l’explotació a les autoritats i, conseqüentment, el desmantellament de la xarxa. Així doncs, veiem que una vegada s’ha entrat en una xarxa, és pràcticament impossible sortir-se’n i que el fet de ser sotmès a la prostitució és una condemna de per vida.
A més, el tràfic de persones avui en dia ocupa el tercer lloc dintre del mercat il·legal mundial, i aquest és precedit pel tràfic d’armes i el d’estupefaents. Es calcula que les xifres de beneficis són astronòmiques, que anualment aporten més de 12.000.000.000 dòlars.
Podem dir que un dels principals motius de l’existència d’explotació sexual, i per tant, d’esclavitud avui en dia, són els beneficis econòmics que n’extreuen els dominadors que fan possible el contacte entre les diferents persones, amb fins sexuals, a canvi de diners.
A continuació explicarem quina o quines formes d’autojustificació tenen els diferents benefactors econòmics per vetllar pel manteniment de l’explotació sexual, i ens n’adonem que la majoria defensa aquesta explotació amb els beneficis que aquesta aporta. Dintre dels benefactors econòmics trobem diverses figures, com ara la madamme, el proxeneta, el connection-man, les màfies i els amos del bordells, els quals descriurem també a continuació.

La madamme i el proxeneta
En el mercat de l’explotació sexual, tant femenina com infantil, el proxeneta és el que participa més activament en la compra d’aquests explotats.
El proxeneta, per tant, és la figura que més beneficis n’extreu d’aquesta explotació. És la persona que les controla i és qui recapta els diners aconseguits per aquests. Tot i això, en el bordell, el proxeneta comptarà amb l’ajuda de la madamme, l’altra figura important dintre d’aquest negoci.
Aquesta és una exprostituta que s’ha guanyat la confiança del seu antic proxeneta i treballa per ell, però en lloc d’exercir com a tal, se’n fa cura de les prostitutes que estan sota dominació del proxeneta. Aquesta vigila quins són els clients que les contracten, es fa càrrec de la seva seguretat i obediència, els proporciona l’aliment i l’habitatge necessaris i, a la vegada, les mínimes mesures higièniques, com ara llençols, preservatius i tovalloles netes per a cada servei. Per tant és aquesta, també, una de les persones que se’n beneficien econòmicament d’aquesta explotació, ja que rep una comissió del que n’extreu el proxeneta.
Cal dir que també trobem un altre benefactor d’aquest negoci que se’n beneficia econòmicament. Té un paper molt menys important que la madamme o el proxeneta. Aquest és l’anomenat connection-man, el qual s’encarrega de proporcionar a la xarxa la documentació falsa que necessiten per poder traslladar, d’un país a un altre, les persones explotades sexualment. Els aconsegueix visats, passaports, permisos de residència, documents matrimonials, etc.
Un cop vist el comportament que tenen aquestes persones cap a altres éssers humans, podem arribar a la conclusió que es prioritza l’amor que senten cap els diners, impulsat per la societat de consum, davant el respecte cap a totes les persones com a iguals. S’apropien de vides humanes alienes a la seva, obligant-les, com hem vist, a treballar contra la seva voluntat. Per tant, es pot dir que són, juntament amb els clients, els principals causants de que actualment segueixi vigent l’esclavitud i de que no es respectin els Drets Humans.
Si estudiem a fons el perfil d’un proxeneta, podríem arribar a equiparar-lo amb la figura dels antics negrers del segle XIX.
Sabem que en el segle XIX van existir els anomenats negrers. Aquests eren persones riques europees que viatjaven a les costes d’Àfrica per captar individus de raça negra per portar-los a Amèrica. Aquests eren venuts en els mercats d’esclaus als americans demandants rics, perquè treballessin en els seus camps de cultiu. Els mercats d’esclaus americans eren places on s’aplegava la gent per veure els diferents captius que s’hi oferien i poder comprar aquell que més s’aproximava al perfil que buscaven. L’europeu nouvingut amb els esclaus anunciava durant la subhasta les qualitats dels negres perquè després els interessats poguessin licitar. Actualment, els proxenetes són persones que, com hem vist, enganyen o segresten a dones o nens per poder introduir-los dintre de les xarxes de prostitució i obligar-los a mantenir relacions sexuals per obtenir-ne ells beneficis econòmics.
D’aquesta manera, veiem com al s. XIX, els negrers captaven aquelles persones perquè se’ls considerava inferior a ells pel seu color de pell, i avui en dia, el s. XXI, els proxenetes introdueixen a les dones i infants a les xarxes per raons econòmiques, sobretot, però també donada la seva ignorància. Els antics mercats d’esclaus es localitzaven en places públiques, però actualment, donat el caràcter il·legal de la compravenda d’esclaus, aquestes actuacions es realitzen de forma clandestina. A les places es mostrava públicament el físic del captiu perquè els possibles compradors poguessin decidir quin comprar, actualment, sabem que els proxenetes també busquen qualitats específiques a l’hora de comprar persones, sobretot en els infants.
Ambdós personatges busquen el màxim benefici amb el treball dels explotats, i per aquest motiu, tant proxenetes com negrers procuraven que el cost del manteniment d’aquest fos el mínim possible. Els negrers els proporcionaven aliment un cop al dia, no es feien càrrec de la seva salut i els obligaven a treballar llargues jornades en els seus camps de cultiu, plantacions o treball domèstic. Els proxenetes, de la mateixa manera, sotmeten a les persones explotades sexualment a estar amb una mitja de 15 homes al dia, els posen a la seva disposició les mínimes condicions de vida, com ara poc temps de descans, higiene mínima, poques garanties de salut, i mala alimentació, com a la vegada la drogodependència.
Els negrers per assegurar-se l’obediència dels seus captius, almenys pel que fa als que ells explotaven, els torturaven i els amenaçaven a mort. Actualment podem fer el paral·lelisme amb les amenaces que reben les prostitutes per part dels proxenetes sobre la seva família i els possibles maltractaments que elles poden arribar a patir.
Com ja hem dit, ambdues figures busquen el màxim benefici, i aquest no només el buscaran proporcionant als explotats el mínim per sobreviure, sinó que també procuraran obtenir més ingressos incrementant el nombre de persones dominades. Tot i això, encara que disposin de més explotats, continuaran exigint-los les màximes hores de treball possibles.
Per concloure, podem afirmar, mitjançant la comparació que hem realitzat, que existeix un paral·lelisme important, ja que veiem que les persones de raça negra captives tenien i estaven sota les mateixes condicions de vida, amenaces i obligacions, que els nens i les dones que, a l’actualitat, són explotats sexualment, i que pràcticament no hi ha diferències entre els uns i els altres. Per això, podríem dir que les persones explotades sexualment són els esclaus del s. XXI, i el proxeneta el negrer del s.XXI.
A més a més, tal i com acabem de dir, el fet de que hi hagin persones que considerin a altres de la seva propietat fa que aquests últims estiguin subordinats a ells i hagin de complir les seves ordres, sense poder negar-s’hi. Tota llibertat és perduda en el moment en que aquell esclau té un preu econòmic i passa a ser considerat un objecte, negant-li tots els seus drets i llibertats com a individu. Aquesta última afirmació també ens dóna peu a anomenar-los esclaus, doncs la seva persona té un preu. Al posar preu a algú se l’està equiparant a una simple mercaderia privant-lo de ser un ésser humà com a tal, a més dels drets que li corresponen.
Un tret destacable és el fet que la majoria de dones explotades sexualment o que estan submergides en xarxes de prostitució són estrangeres. El motiu podria ser ben senzill, el proxeneta, i en general tots els benefactors, tenen un avantatge molt més gran davant les persones que es troben fora del seu país. Aquestes no coneixen, ni les lleis ni el idioma, es troben en situació il·legal i a més, es troben sense documentació, cosa que les deixa completament indefenses davant els explotadors. Tanmateix, el fet que els proxenetes, quan es troben en el lloc d’origen de les que seran explotades, siguin considerats estrangers quan es troben en un país que no és el seu, fa que s’aprofitin d’aquesta situació per fer-les creure que són empresaris que ofereixen llocs de treball fora del país natal dels futurs esclaus, i d’aquesta manera els és més fàcil treure’ls del país mitjançant la via de l’engany. A més que, generalment, el proxeneta també és estranger, així que li és més fàcil portar dones del seu propi país, en casos de tràfic de dones.
Un fet important del tracte de les proxeneta envers les prostitutes és la creació d’un vincle de dependència. Ja sigui perquè tenen controlat el seu salari, el seu habitatge, el seu menjar, etc. A part, les tenen controlades per una altra banda: la dependència física, les converteixen en drogodependents així es tornen cada vegada més sotmeses a aquest sistema de proxeneta – madamme – clients. En la novel·la de Larsson podem entendre molt bé aquestes relacions, i sobretot, els efectes de les drogues en les relacions de dependència.
Ningú, sobretot gent del sud d’Europa, es pot esperar que de països com Noruega, Dinamarca, Alemanya o fins i tot Suècia, surtin històries d’aquestes, que es parli d’esclavitud, de corrupció i injustícies. Tenim feta una imatge ideal d’aquests països però, malauradament, els plats bruts també es troben en les millors cases. Larsson, amb aquesta trilogia ens ensenya la cara més fosca de Suècia, les seves problemàtiques més profundes.
Sorprèn bastant, que en el cas de Millenium es vegin involucrades persones de la policia o el govern en aquests assumptes de tràfic de persones, però no sabem fins a quin punt el llibre es cenyeix a la realitat existent. De tota manera, Larsson buscava fer una crítica a la societat i al sistema suec, i ha aconseguit fer una bona petada a la organització i actuacions policials, i ensenyar-nos la cara més hipòcrita d’aquest sistema.

Sobre los blogs amigos...

A petición de José María Perceval y, no vamos a mentir, por pura curiosidad para ver como los demás compañeros de esta aventura por la ´superventas Millenium llevaban el trabajo de curso, he echo un modesto recorrido por los blogs de la asignatura. Entre la cantidad de entradas y ocurrencias interesantes de mis iguales, me ha parecido que los autores de "Seminari de qüestions actuals" se han sumergido bien adentro del universo constrido por Larsson y toda la comercialización subsiguiente. Creo que este dejarse llevar por los escenarios de la trilogía era uno de los primeros requisitos del curso ya que sin ello hubiera sido más difícil el creciente interés por los temas y reflexiones planteados por José María.

Son interesantes las múltiples curiosidades comentadas y ilustradas en este blog que me parece dinámico y original, atributo del que desafortunadamente carece su título. "No saben ustedes a estas alturas que la importancia del título es crucial" dirían algunos que ya estamos cansados de oír.

Hackers

El papel de los hackers en la trilogía de millenium es fundamental. Ellos son los veladores de la verdad, son el arbitro que se encarga de que se juegue limpio. En la realidad existe de todo. Los hay blancos, que son los que se encargan de destruir e eliminar todos los virus y gusanos que abundan en toda la red internet. Muchos son contratados por grandes empresas como Microsoft o Yahoo para que protejan sus bases de datos y no permitan que los otros hackers dañen sus sistemas. Estos los negros, atentan principalmente contra estas grandes empresas, según ellos porque están en contra del monopolio que tiene Microsoft en el mundo con sus sistemas Windows. Estos también pueden acceder a todos los movimientos que hagas en tu ordenador correos, movimientos bancarios desde el mismo etc. Luego están los grises que son mercenarios y trabajan por encargo al mejor postor.
Existe una gran competencia hoy día por el control de la red y se habla incluso de guerras mundiales a través de la red. Actualmente Rusos, Chinos y Norte Americanos son las potencias a lo que grupos de élite de hackers organizados se refiere. Imaginar que hackers puedan entrar en los sistemas del pentágono y soltar misiles por doquier no es para nada imposible en los tiempos que corren.

Por Marcelo Vidal

La bandera de la seguretat

La proliferació de les càmeres de videovigilància és conseqüència del desenvolupament de les noves tecnologies i de l’ús que se’n fa d’aquestes per part de l’Estat per mantenir la seguretat dels ciutadans. Al mateix temps, també són un mecanisme de control que suposa una contradicció amb el dret a la intimitat i a la pròpia imatge i una coerció de la llibertat ja que, enfront elles, ens veiem obligat a actuar d’una manera determinada penant amb l’ull que més enllà ens està vigilant.

No és només l’Estat qui exerceix aquest control i qui, podríem dir, vulnera aquests drets legítimament. Ni són només les càmeres de videovigilància els mecanismes utilitzats. Les trucades telefòniques, la navegació per Internet i el rastreig amb GPS són altres mitjans per interceptar els moviments d’un ciutadà. Mètodes utilitzats per Milton Security, una empresa de seguretat que, com moltes altres, ofereix serveis de protecció. Però, a qui protegeix? Al benestar d’alguns enfront la indefensa d’uns altres. Sobretot quan aquests altres no tenen coneixement de la seva presència.

D’aquest control en surten beneficiats governs i empreses. Les forces i cossos de seguretat de l’estat poden instal•lar aquestes càmeres i altres en llocs públics sense haver de cenyir-se a cap normativa, ja que no han de retre explicació pública. I les empreses privades necessiten autorització i justificació de la finalitat perquè s’instal•lin on realment siguin necessàries per a la seguretat d’edificis públic o privats i de les persones que hi viuen o treballen, tot i que no sempre és així. Amb la bandera de la seguretat, la capacitat de poder enregistrar tot el que es fa per poder donar fe del que es va fer és una possibilitat no gens remota.

La carcel del S.XXI... solo creció

Esto es lo que nosotros mismos hemos generado. No te engañes, tu vecina sabe a que hora llegas a casa siempre y con quien, de la misma manera que el gobierno o una empresa privada que este contrata para proporcionarle información, pincha tus llamadas y revisa tu correo electrónico si tiene sospechas que traficas con órganos humanos provenidos de oriente próximo. Estamos controlados bajo unos sistemas que ni siquiera sabemos que existen. Un amigo que vive en Londres me asegura que allí si cometes un delito “chorra” como robar unas zapatillas, la policía no se va a molestar en perseguirte por toda la ciudad, las cámaras te seguirán y cuando te sientes en el sofá de tu casa a estrenar las zapatillas la policía te llamara al timbre.
Aquí los casos de corrupción política tienen como protagonista invitado a empresas como SITEL (Sistema Integrado de Interceptación Telefónica) que es una estructura que realiza escuchas telefónicas con centros, salas de monitorización y terminales remotos, que centralizan la información e interceptan las llamadas de operadoras de telefonía como Amena, Vodafone, Telefónica... si no fuera por las pruebas irrefutables que proporcionan estas empresas el caso Gurtel seguramente hubiera quedado en un segundo plano. El problema esta en como y de qué manera se ejerce un control en este programa espía. Se debería de asegurar, que sólo se intercepten aquellas conversaciones de aquellos teléfonos que el juez Garzón de turno ha autorizado en el ámbito de una investigación, y que la información resultante esté controlada...pero… ¿quien vigila a los vigilantes?

Por Marcelo Vidal

Un mundo de cristal feliz

Está bien todo aquella que contribuya al mejor cumplimiento de la justicia y el respeto de los derechos de todas las personas. Todos tenemos derecho a conocer si un político que hemos escogido para que se comprometa a velar por el funcionamiento de una comunidad, por grande o pequeña que sea, está malversando fondos públicos o contribuyendo a prácticas ilegales como el narcotráfico. Estamos en nuestro derecho como ciudadanos y hoy en día, una de las maneras de conocer y demostrar todos estos embolaos es a través de las nuevas tecnologías –todo aquello con lo que alucinaban en las películas de James Bond– es hoy real. Y es que la realidad supera siempre la ficción, y luego está vuelve a superarla y la reta. Un bonito juego, pero peligroso.

Aunque estas nuevas tecnologías permitan tener vigilado tu establecimiento comercial y saber si uno de tus camareros empleados se come los ingredientes más caros cuando no estas y fuma en la cocina mientras saborea una copa de vino, o saber si tu vecino deja mear a su perro en la puerta de tu casa, etc. También nos estamos dejando conducir hacia un Gran Hermano. Todo está controlado, o al menos puede estarlo. Tus e-mails, tus llamadas, tus movimientos. Seguro que se podría reconstruir bastante fielmente un día de alguien que vive en la ciudad sólo con las grabaciones de las cámaras o los pagos de tarjeta de crédito.

Por el momento tenemos las drogas para el pueblo, el control de la educación, los métodos de reproducción asistida, la cultura del placer, las religiones y los fenómenos de masas, todos los ingredientes que Aldous Huxley mezcló para crear la sociedad de La Isla o Un mundo feliz. Tenemos un perfecto embrión de toda está ficción que tanto nos marcó.

Un nuevo mundo, una nueva conciencia

Cámaras en las calles y en los negocios, Internet, teléfonos móviles y todos estos aparatos del nuevo siglo nos parecen (y son) una forma de control entre otras funciones que nos aportan. Si te buscan te encuentran. No sólo las autoridades sino ya cualquier persona con un poco de conocimiento de informática puede hacerlo. ¿A caso esto no se parece a una cárcel? Pero nos gusta. Si no, ¿por que usamos programas tipo facebook, donde colgamos como en una vitrina todas nuestras intimidades? A lo mejor no nos damos cuenta, pero estamos publicando nuestra vida al mundo entero.
Pero a la vez, muchos (como yo) nos podemos llegar a sentir más libres por el hecho de acceder a Internet: infinidad de información, comunicación rápida y gratis, posibilidad de creación, hasta de negocio. Tenemos, casi todos en este planeta, a nuestro alcance herramientas que antes sólo disfrutaban unos pocos.
Y aquí llega una paradoja: creemos obtener más libertad, mientras que estamos ofreciendo más facilidades a nuestro control. ¿Hasta qué punto somos conscientes de ello? ¿Qué herramientas de protección tenemos o conocemos? Todo esto se está encaminando hacia una cárcel de cristal, donde estaremos todos encerrados y controlados pero a la vez vistos por el mundo entero. ¿Dejar de usar Internet, móvil, tarjetas de crédito y otras tecnologías? Creo que la solución es usar Internet para que todos podamos hacer un cambio de conciencia, no dejar que se convierta en otra herramienta de control cómo la televisión. Seamos todos los dueños del nuevo mundo.