La bandera de la seguretat

La proliferació de les càmeres de videovigilància és conseqüència del desenvolupament de les noves tecnologies i de l’ús que se’n fa d’aquestes per part de l’Estat per mantenir la seguretat dels ciutadans. Al mateix temps, també són un mecanisme de control que suposa una contradicció amb el dret a la intimitat i a la pròpia imatge i una coerció de la llibertat ja que, enfront elles, ens veiem obligat a actuar d’una manera determinada penant amb l’ull que més enllà ens està vigilant.

No és només l’Estat qui exerceix aquest control i qui, podríem dir, vulnera aquests drets legítimament. Ni són només les càmeres de videovigilància els mecanismes utilitzats. Les trucades telefòniques, la navegació per Internet i el rastreig amb GPS són altres mitjans per interceptar els moviments d’un ciutadà. Mètodes utilitzats per Milton Security, una empresa de seguretat que, com moltes altres, ofereix serveis de protecció. Però, a qui protegeix? Al benestar d’alguns enfront la indefensa d’uns altres. Sobretot quan aquests altres no tenen coneixement de la seva presència.

D’aquest control en surten beneficiats governs i empreses. Les forces i cossos de seguretat de l’estat poden instal•lar aquestes càmeres i altres en llocs públics sense haver de cenyir-se a cap normativa, ja que no han de retre explicació pública. I les empreses privades necessiten autorització i justificació de la finalitat perquè s’instal•lin on realment siguin necessàries per a la seguretat d’edificis públic o privats i de les persones que hi viuen o treballen, tot i que no sempre és així. Amb la bandera de la seguretat, la capacitat de poder enregistrar tot el que es fa per poder donar fe del que es va fer és una possibilitat no gens remota.